El segle XVIII

L’afany reformista que caracteritza l’acció dels il·lustrats en tots els aspectes de la vida es duu també al teatre. La reforma teatral més completa va ser la proposta pel comte d’Aranda. Aquest decideix aleshores crear un teatre per posar en pràctica aquestes idees; així crea un teatre en cadascun dels reials llocs: Aranjuez, La Granja i El Escorial. Per a aquests impulsa un repertori a base d’adaptacions del teatre francés i, sobretot, de tragèdies de tema espanyol, com ara Guzmán el Bueno, de Nicolás Fernández de Moratín o Numancia destruida, d’Ignacio López de Ayala, , encara que la que va obtenir més èxit va ser Raquel, gràcies a un autor antiil·lustrat, Vicente García de la Huerta.

Les obres més aplaudides pel públic pertanyien als gèneres de la comèdia de màgia; la comèdia heroica; la comèdia sentimental i el sainet, el màxim representant del qual va ser Ramón de la Cruz, qui portat d’un afany moralitzador davant de la societat del seu temps, va elegir aquest gènere per intentar canviar, des del teatre, les actituds i els vicis que hi havia. Gran part de la seva producció va ser de caràcter marcadament costumista i superficial, a pesar de la perfecció tècnica de la seva construcció dramàtica

Una altra de les grans aportacions de la pràctica dramàtica dels il·lustrats va ser la recerca de la naturalitat a escena, aplicada a Espanya pel millor dramaturg del segle, Leandro Fernández de Moratín. D’acord amb aquests postulats, Moratín va escriure, entre altres obres, El sí de las niñas, La comedia nueva o el café, etc.

En aquest segle van ser molts els actors i les actrius espanyols que van portar a escena l’àmplia producció teatral, per la qual cosa farem al·lusió als més sobresortits com ara Isidoro Máiquez, primer actor del Teatre del Príncipe, de Madrid; María Ladvenant, qualificada d’”incomparable i gran” per Moratín; Joaquín Caprara; Lorenza Correa; María Antonia Vallejo Fernández, “La Caramba”, José Espejo, Juan Carretero, Miguel Garrido, etc.

Isidoro Máiquez, reconegut pels seus contemporanis com el més gran actor que hi hagi tingut mai Espanya, va ser un dels pioners en la defensa de la creació d una Escola Nacional de Declamació, amb el fet de revitalitzar el decadent i embrutit panorama dels actors espanyols. La interpretació dels actors va estar sotmesa a una crítica constant, per això que Pablo de Olavide creés la primera escola d’art dramàtic a Sevilla, de la qual sortirien figures tan importants com María del Rosario Fernández, la Tirana

Retrats dels actors Juan Carretero i Joaquín Caprara; gravat de l’autor, Leandro Fernández de Moratín i dels actors, Isidoro Maíquez i Rita Luna; model d’El El sí de las niñas, de Moratín; vestit de final del segle XVIII; escena de Mahomet II o el fanatismo de la gloria, de Agustín Silva (duc d’Híjar); junt amb figurins i documents completen aquesta sala.

Comments are closed.